Quan el segle XIX s'obria pas entre les ruïnes de les guerres napoleòniques, Catalunya era un país esgotat però no ensorrat. La Guerra del Francès (1808–1814) havia deixat una cicatriu profunda en l'economia i en la demografia: ciutats saquejades, fàbriques aturades, infraestructures arrasades.
Però el cop que vindria a continuació seria d'una naturalesa diferent: polític i econòmic. La crisi del sistema colonial espanyol, accelerada per les guerres d'independència americanes entre 1810 i 1826, va eliminar d'un plumaç el mercat captiu que havia alimentat l'exportació catalana durant dècades. El cotó filat a Igualada i les indianes teixides a Barcelona ja no tenien comprador assegurat a Cuba, a Mèxic ni al Perú en la mesura d'abans.
La crisi econòmica post-colonial
Paradoxalment, aquesta crisi va actuar com a detonant. Davant la impossibilitat d'accedir als mercats americans en les mateixes condicions, la burgesia industrial catalana va comprendre que calia modernitzar la producció i guanyar competitivitat en els mercats europeus. Espanya era un país gran i necessitava productes industrials que ningú no fabricava a escala suficient. Catalunya va apostar per omplir aquest buit.
La necessitat de reindustrialització
La resposta de la burgesia catalana va ser clara: invertir. No en terres ni en rendes, com havia fet l'aristocràcia castellana, sinó en fàbriques, en maquinària i, molt aviat, en el gran projecte del segle: el ferrocarril. El capital acumulat durant els anys del comerç colonial va trobar un nou destí: la modernització productiva de Catalunya.
En el joc, el context d'inestabilitat inicial es reflecteix en els valors baixos de les primeres fitxes d'empresa i en la dificultat de capitalitzar les companyies ferroviàries a les rondes inicials. La recuperació econòmica és un arc narratiu que els jugadors han de construir.